De les vies de la darrera fornada al Serrat del Poll la Nik Gall-Lastir és la que possiblement quedi com a clàssica del sector, juntament amb la degana Olga Frontera. Es tracta d’un itinerari de dificultat molt moderada però mantinguda en el seu grau, d’aquelles que et fan pensar que saps escalar, on sempre tindrem…
A vegades la millor opció és quedar-se al bar fent un bon esmorzar, sobretot si la idea és anar a repetir aquesta via. Només se salva de la crema la primera tirada, un mur ben bonic. Un cop arribem al primer relleu ja podem baixar o continuar per la bonica i lògica Via Blava, perquè…
La majoria de vies del vessant sud de la Narieda es caracteritzen pel seu calcari de primera qualitat, bones dosis d’adherència i ineludibles trams de rostollam que li treuen qualsevol tipus d’ambient. Tot això amb una orientació sud estricta, ideal per quan el fred colla de valent. La Gran Manitú no és una excepció. Després…
El vessant sud de la Roca Narieda, o el que és el mateix, el Tossal de Balinyó, esdevé un dels millors indrets per deixar-se caure quan les temperatures es desplomen. Encarat al sud i a recer dels gèlids vents del nord, la paret esdevé un agradable solàrium amb un calcari més que excel·lent. Malauradament no…
A la banda baixa de la Canal del Migdia s’alça discreta la Cajoleta, roca ascendida amb certa freqüència per la seva agradable Aresta Brucs. Però és al vessant est on es presenten els recorreguts més interessants. Aquesta cara, a diferència del vessant de migdia, es presenta vertical a la seva primera meitat, alhora que farcida…
Abans de la febre oberturista que patí Terradets a la dècada dels 80 l’Esperó Vidal-Farreny-Albir era una de les vies que albergava més dificultats de la paret. Repetint-la no deixa de sorprendre com a l’any 1975 3 nanos que cap d’ells arribava als 22 anys s’atrevien amb aquella línia tan agosarada i plena d’incertesa; sens…
L‘Aresta Cercamon és una escalada feréstega, amb una llarga aproximació de final embardissat, un equipament més aviat auster i un rocam a voltes mediocre. Enclavada al bell mig del Massís té la gràcia de guanyar un bon reguitzell d’agulles i alhora gaudir de la tranquil·litat pròpia de les raconades poc transitades. Totes les tirades són…
Tot just a l’esquerra de l’Urquiza-Olmo s’enfila la G.E.M. La visió des del peu de via pot fer arrufar el nas, no obstant, un cop guanyada alçada la via esdevé engrescadora, amb una bonica tirada de fissura i un mur final de traca. La via resta generosament equipada (16 cintes) i la roca és de…
A l’Antic Egipte Anubis era el déu dels funerals, el guardià de les tombes. Tota una declaració d’intencions per aquesta quimera montserratina, on per sortir airosos caldrà una bona dosi de concentració i estar bregat en la típica finura montserratina. El recorregut és una contínua ziga-zaga a la cerca de l’únic camí lògic, sempre sobre…
La Montpart és una de les vies més clàssiques de la concorregut Gorro Frigi. Tot i aquesta etiqueta és un itinerari que es repeteix esporàdicament malgrat la baixa dificultat i la bona qualitat del rocam, i és que el personal prefereix les autopistes de parabolts que l’envolten i en algun punt la trepitgen descaradament. En…
La Raisam ens brinda una paleta amb tots els colors i matisos de la Nord de Frares. Hi trobarem roca bona i deplorable, una escalada amb predomini del lliure però també alguna secció d’artificial i la verticalitat tan característica d’aquest sector del Serrat. Força equipada per estar on està caldrà alguna peça a quasi totes…
La cara nord-oest de la Gorra Marinera és, a priori, poc llaminera. La roca blanca típica dels vessants més ombrívols contrasta amb l’atractiu rocam de la veïna Magdalena Inferior. Malgrat això la Souvenir és una via molt interessant, amb un grau d’exposició que no s’ha de menystenir a l’hora d’afrontar-ne l’escalada. Precisament aquesta exposició –…
La Quebrantahuesos és una vieta, dues tirades ens menen al cim de la Magdalena Superior en poc menys de 50 metres. No obstant això el primer llarg de corda és molt bonic, un flanqueig per sota l’evident sostre que domina aquest vessant, ens aboca de manera implacable al buit. Una altra cosa és l’equipament, que m’atreveixo…
La Cerdà-Albert fou de les primeres vies obertes a la Dent de Cabirols, amb un traçat clàssic i ben resolt. S’inicia a un evidentíssim diedre per després travessar tota la placa de la part central de la Dent. Per assolir el cim aprofitem la Canal SAME, un traçat d’escassa dificultat, excusa per arrodonir la jornada….
De totes les vies de la Paret del Pont l’Anonymous és de les menys interessants, a mesura que guanya metres va perdent lògica per no tirar-se sobre la clàssica Zeleste, amb un darrer llarg sense solta ni volta. Això sí, per repetir-la només caldran 6 cintes. Aproximació: Deixarem el vehicle a l’aparcament Joan Nubiola de…
La Tasmània és una de les vies més populars de la Paret del Pont. Malgrat que a primer cop d’ull el panorama no sigui massa engrescador, un cop posats en matèria gaudim d’una bonica escalada en placa, mantinguda en cinquè grau. A diferència de les vies de la banda esquerra on abunden els forats i…
Si la Drac Gos és un bombó, la Quira és la cirereta del pastís i les dues juntes una de les millors combinacions que podem fer per aquesta banda de Montserrat. Via esportiva totalment equipada amb parabolts i feta de la mateixa roca que la seva veïna però amb una segona tirada de traca, un…
Al vessant est de l’Agulla de Can Jorba s’hi conjuguen dos elements que el fan un objectiu engrescador. D’una banda un rocam de primeríssima qualitat, que no té res a envejar a altres parets amb més anomenada, com la Jordi Soler Masip o la Palleta, i per altra, ombra estricta a partir de les 3…
Si no teniu manies amb els espits una mica rovellats, no us podeu deixar perdre aquesta petita perla amagada a la banda menys visible de la Magdalena Superior. De concepció esportiva La Primera dels 90 ataca uns murs més que bonics i amb 3 tirades es planta al cim del monòlit. Malgrat que algun expansiu…
En un segon pla, escorada a l’esquerra de la Paret de Sant Jeroni s’eleva una llaminera placa recorreguda intel·ligentment per la via Explorer. L’aproximació, llarga i entretinguda, amb un ràpel final de 55 metres, hi afegeix un plus de compromís. Un cop a peu de via toca enfilar-se per la primera tirada de la via…
La Stargate dóna nom a la placa triangular que destaca al nord del Serrat de la Pastereta. És la degana del sector però també la menys reeixida de les tres. I no ho és perquè estigui mancada de lògica, que la té, sinó pel fet que la darrera tirada, tot i l’evidència esdevé poc agraïda….
La Pastereta és sinònim de conglomerat de qualitat i la Top-Less encerta uns murs de forats que són per xalar de valent. Molt ben equipada i amb una graduació més aviat amable esdevé una molt bona alternativa per una matinal a l’ombra. Del tot recomanable. Aproximació: Deixem el vehicle al parking Nubiola de la Vinya…
A la banda dreta de la cara est de la Miranda de les Boïgues s’enfila zigzaguejant la Hiwatta, talment com un rèptil intentant progressar cercant el pas més fàcil. Vertiginosa per vertical, malgrat que no tingui l’ambient de les vies del pany central esdevé un repte per a l’escalador mitjà. Es tracta d’una via exigent,…
La Petit Gerard és una raresa a Gorros. Amb una primera tirada tècnica i roca millorant a mesura que anem guanyant metres, té un segon llarg preciós, amb un sostret amb cantell seguit d’un mur made in Gorros. El darrer (es pot dividir en dos) ja és el típic camp de patates que ens té…
A l’imaginari clàssic montserratí hi ha una sèrie de rutes que conformen una mena de camí cap al cum laude de l’escalada de finura: l’Aresta Brucs de la Vespa, la Cerdà de la Bessona Inferior, l’Aresta Arcarons i per descomptat la Sorolla del Dit. Ni molt menys són les vies més difícils del Massís però sí que…
A recer de les mirades curioses l’Aresta Nord del Dit cedeix tot el protagonisme al seu vessant de migdia. No obstant l’ombrívola cara Nord posseeix una de les quimeres Montserratines per dret propi. La Pany és un itinerari absolutament sensacional, obert amb mestria avui en dia encara la podem repetir pràcticament com si féssim una…
La Mingo Arenas-Sorolla de la Magdalena Superior és més coneguda com la Canaletes pel tram de la tercera tirada on s’ha de travessar un característic sistema de fissures fins enfilar-ne la darrera, que mena recte amunt a la quarta reunió. Es tractava d’una via de prestigi, oberta per dos dels escaladors més destacats de l’època,…
Quan des del cim del Montgròs ens delectem amb les vistes que s’obren a ponent, de seguida se’ns presenta l’arrogant vessant est del Cilindre, no obstant les mirades més enfiladisses tampoc poden perdre detall del suculent mantell petri de la cara est de la Miranda del Cilindre. I es per aquest pany per on s’enfila…